I compte amb el que menges -la mare alça el dit i arrufa les celles. Aguanta el dit estàtic, ben enlaire, fins que s'assegura que la noieta el veu, i que entre cama aixecada i cama aixecada li queda ben gravada l'advertència del menjar -. Ni pa, ni pastes, ni xocolata, ni dolces. Que no m'assabenti que t'empasses res que jo no t'hagi posat al davant, criatura; que tu ja saps que alguna vegada t'he pescat empassant-te llaminadures, i no penso permetre que esguerris el teu futur. Perquè tu saps, xicoteta, quina és la teva obligació. La glòria costa, però t'ha escollit a tu; i no li pots dir pas que no, a la glòria, que els temps que corren no ens permeten pas cometre la bogeria de perdre oportunitats.
Soroll de claus al pany. Sona la porta, que s'obre i que es torna a tancar.


La noia de la residència de les muntanyes,
Jeremias Soler.